Setanta

Abans d’aquest llibre, podríem dir que al seu origen, hi ha la demanda, certa pressió, que l’entorn amistós, i aquí incloc l’editor, feia arribar a l’autor per tal que es decidís a escriure i publicar un volum memorialístic. (…) Em consta que va escoltar i plantejar-se seriosament la demanda, abans de decidir desistir-ne. D’aquell plantejament, i d’aquell desistiment, neix el llibre que ara tenim a les mans, un llibre de poesia, sí, que es titula Setanta, escrit al moment que l’autor entrava a la setantena, i que no deixa de ser la seva resposta a la petició aquella de l’entorn: un llibre on, destil·lada en l’alambí de la reflexió i l’expressió poètiques, presenta l’essència, el bessó, del repàs de la memòria de la seva experiència vital. (Del pròleg de Miquel Cardell)

El plantejament del llibre és molt lluny de ser elegíac. Allò que ha fet agafar a Miquel Sbert el camí del vers, i del vers lliure —que és el menys lliure de tots els versos, com va remarcar Eliot—, i de la prosa poètica, no és el propòsit de plorar res que s’hagi perdut ni d’embellir la pròpia memòria amb uns farbalans versificats, sinó la necessitat de manifestar l’estrany prodigi de ser viu, de ser en aquest món, de respirar i ser un mateix i no un altre i aguantar-se dret i ser capaç de pensar i de pensar-se i de dir allò que un pensa. (De l’epíleg de Sebastià Alzamora)