Tradicions i fantasies

A Tradicions i fantasies (1903) Miquel Costa aplega vint-i-vuit composicions de temàtica diversa i d’extensió desigual, més el llarg poema La deixa del geni grec i la traducció d’un fragment d’Orfeu, de Virgili. El llibre segueix el camí èpico-líric iniciat a De l’agre de la terra (1897), encara que amb més fortuna artística. L’arquitectura de Tradicions i fantasies descansa sobre diversos pilars estètics, que van des d’un romanticisme sentimental a un modernisme de caire parnassià, el qual anuncia un retorn al classicisme. Ens trobam davant un ram de poesies de tons i de colors variats, en què l’autor aplega peces narratives d’un marcat accent líric al costat d’unes altres més èpiques, que s’acosten al relat breu. El volum culmina amb el majestuós poema La deixa del geni grec, premiat el 1902 als Jocs Florals de Barcelona. Malgrat la voluntat d’acostar-se als mites i a les llegendes, Costa mai no deixa de ser un poeta culte. Perquè, per construir aquest edifici poètic, no sols poua en l’imaginari popular de la geografia mallorquina, sinó que també s’endinsa pel bosc dels grans mites grecollatins, sempre embolcallats d’un aire romàntic. Aquesta empremta clàssica i mediterrània, que el poeta veu en les entranyes de la nostra tradició, resta simbolitzada en la lira que Melesigeni, el jove Homer de La deixa del geni grec, deixà abandonada dins les Coves d’Artà i que Nuredduna, personificació de Mallorca, reté entre els seus braços. (Maria Antònia Perelló Femenia)